Mitjans de març a Berlín, masses dies de fred ventós i per aquesta època em sentia enyorat de casa. M’agafava als clàssics records de les coses ja conegudes com el Greco.
Però avui, trobant-me a la Sala 9B del museu del Prado reconec de seguida que és el que m’agrada de el Greco. No son les seves allargades figures ni els avellutats tons venecians, sinó l’huracà, l’espiral narratiu que munta a cada una de les seves composicions al igual que faria el mateix J. S. Bach amb les seves partitures. Em temo que el Greco entenia la pintura com un tortuós camí cap a Déu.
La seva famosa “S” en forma de corrent ascètic és la seva declaració d’intencions, una carta constitucional on explica la forma d’entendre Déu i la vida.
Tornant al Crist dels Huracans, suposo que portava aquest concepte interioritzat des de Espanya i el vaig treure en forma de vent i creu.
A fora, als amples carrers de Berlín i sense amics no podria sortir de una altra manera.
Madrid, 6 desembre de 2012
